Fabricando Historias

Estic posant ordre a casa. Ja sabeu, desfent i omplint caixes, per tornar-les a desfer i omplir.

A estones m’acompanya la capsa que és una història que són vàries, de Chris Ware. El (o la) monumental Fabricando Historias (2012). Casa i soledat.

També m’estic plantejant fer-me amb un exemplar de The Comfort of Things del Daniel Miller.

Imagen

Casa: fi o mitjà

Segons una classificació que tingués en compte la classe social, és a dir l’estatus econòmic, podem dir que existeixen dos tipus de casa.

 

La casa és un espai quasi necessari per a viure en societat. No tenir-la, d’entrada, t’exclou. I ja sabem de què parlem quan diem “societat”. El llenguatge i, sobretot, el vocabulari és el primer element excloent en tota societat o comunitat. La definició de les paraules per si mateixes ja estructuren uns estàndards, unes normes. Però deixem, al menys per ara, això de banda. Tornem-hi. La casa.

 

Hi ha de dos tipus. Per uns no és més que un estadi de la seva vida, un esglaó més en quelcom anomenat progrés social. La vida d’una persona o família com un trànsit constant en el que es van assolint objectius i es van cremant estadis. Després, si això és factible o no, si és probable la mudança a, per exemple, una casa més gran o no, a una de més ben situada o no, ja es veurà. Però es treballa amb aquesta premissa. La casa, aquí, és un referent de posició social per al grup; el mateix grup l’usa conscientment com a indicador d’aquest estatus.

L’altre tipus de casa correspon a la llar de la classe baixa. En aquest grup, la casa esdevé l’objectiu mateix dels seus esforços. La significació, en aquest sentit, que un grup i altre li atorguen a la casa és ben diferent. Per a uns, la casa suposa un mitjà, per als altres es troba més propera a una finalitat. És clar que, arribats a aquest punt, és fàcil pensar en el tema de les necessitats bàsiques, cobertes o no. Obvi. Però on vull anar a parar amb tot això (i aquest serà un tema que desenvoluparé properament) és en la casa com a bé de consum totalment necessari per a relacionar-se. Això és, la casa esdevé en allò que l’individu, en tant que persona adscrita a una societat, necessita per tal de comunicar-se amb els altres. La casa, en aquest sentit, esdevé la plataforma essencial de les nostres relacions, ja siguin quotidianes, burocràtiques o de qualsevol índole.  

 

Imagen

Days of Heaven (Terrence Malick, 1978)

Privado, da.

privado1, da.

(Del part. de privar; lat. privātus).

1. adj. Que se ejecuta a vista de pocos, familiar y domésticamente, sin formalidad ni ceremonia alguna.

No me gusta la primera acepción que da la RAE de privado. No me gusta la parte en que dice que lo privado está exento de ceremonia y formalidad.

Ho sento, RAE, t’equivoques.

El veí copsat: aproximació a una no-etnografia de les finestres

Aquest petit assaig va resultar ex-aequo en el “III Premi d’Assaig Temps, Espai i Forma de la UB”, el desembre del 2013: El veí copsat. En una entrada anterior feia cinc cèntims de les meves preocupacions etnogràfiques del moment.

En el títol parlo d’una “no-etnografia” i potser no queda massa clar. És ben simple: el text ens diu com els individus, en tant que observadors, fan d’etnògrafs del seu propi espai, i classifiquen a les persones que veuen, amb qui conviuen, sovint treient conclusions, ni que sigui de manera inconscient.

 

 

 

Què, Com, Quan

Ahir vaig estar al Dhub (Disseny Hub Barcelona). Encara no havia tingut motiu per trepitjar-lo. La cosa va ser que em van convidar a una xerrada i posterior projecció de curts. El tema girava entorn els objectes, concretament: Objectes animats i visions de futur. La frase del Thoreau presentava la sessió: “Som els instruments dels nostres instruments”.

La veritat és que em trobo molt lluny d’estar al dia pel que fa a disseny i tecnologia. Ja no parlo de la que tinc davant dels meus ulls, de la que puc tocar a dia d’avui; parlo de la que vindrà, dels prototips, dels objectes en fase de proves. És clar que no crec que em pertoqui a mi estar en el cas, tampoc.

Es bastant graciós això de la domòtica, de les cases intel·ligents i del -atenció- internet dels objectes: la torradora connectada en línia fa gràcia: viu connectada online amb altres torradores i va comentant el bon o mal ús que se’n fa d’ella. Així, doncs, d’aquesta manera l’electrodomèstic pot escollir queixar-se i, fins i tot, marxar de la casa on viu.

Cada cop estem més a prop de que els objectes se’ns avancin a les nostres necessitats, que escullin per nosaltres en funció del nostre estat d’ànim o físic, o segons l’hora del dia i les pràctiques que tenen lloc a casa nostra. Poso molt en dubte el seu pragmatisme, de debò. Sóc molt escèptic respecte a tot allò que, em sembla, resta imprevisibilitat i reflexió. És clar que potser és una sensació que altres persones ja han tingut abans, dècades o segles enrere, amb l’aparició i invenció d’altres objectes tecnològics.

Els objectes ens usen. Ens diuen com fer-los servir. Malgrat ha estat l’home qui els ha dissenyat en funció de les seves necessitats, la cosa s’inverteix i acaba sent l’objecte qui et diu com i quan usar-lo.

A Chairy Tale, Norman McClaren (1957).

El azucarero

Ayer el viento soplaba fuerte, empujó más de lo previsto una ventana de la cocina que yo había abierto. Rompió la tapa de un azucarero de cerámica en el que se sostenía un pato. Era muy apreciado por L., que no tardó en apretar los labios y suspirar.

El azucarero es azucarero porqué dentro contiene azúcar. Por qué si no. La tapa del azucarero se rompió y se ha decidido que ya no sea eso, un azucarero. Que el azúcar tenga un recipiente propio dice cosas acerca de nuestros hábitos, claro. El caso es que, como tal, ya no sirve, le falta la tapa y el azúcar pide discreción. Así que, como la blanca cerámica reclama respeto, es momento de buscarle una nueva función. Podemos usarlo para las olivas, dijo Z.

2013-11-18 20.15.22

 

Había buscado su procedencia, la del azucarero. En su base pone Hoff Interioreur. Mierda. Es una empresa alemana al por mayor. Pedido mínimo 500€. Me comentan que lo venden en una pequeña tienda de Gracia. Claro. Qué tonto. Da igual, ahora va a ser el lugar donde vayan a parar las olivas. ¿Y el azucarero? Necesitamos uno. Urgentemente no. De la bolsa y con cuchara. Ya se ha hecho antes.