objectes classificats

Fer una classificació dels objectes i mobles que ocupen la casa i pretendre una total categorització dels mateixos em sembla d’entrada, com a mínim, imprudent. És veritat que algunes coses cauran pel seu propi pes: els objectes es classificaran tot sols en tant que el seu posseïdor sap millor que ningú -aquí està la gràcia- on van col·locats. Això sí, no es tracta de preguntar-li directament o d’ensenyar-li un suposat esborrany de classificació i que ens assenyali amb el dit on. La classificació ens pertoca a nosaltres fer-la i re-fer-la, i les preguntes han d’anar acompanyades de la observació i viceversa. Però no vull entrar en temes metodològics. Ja em diràs.

De tot això es deriva una pregunta, un dubte que m’amoïna força: què fem amb els objectes invisibles? És clar que primer ho he de situar. He d’esclarir la importància d’aquests objectes invisibles. Trobo que n’hi ha de dos tipus, va. Per una banda, aquells objectes que resten desats en alguna capsa dins d’un armari o calaix, per exemple. Per altra banda, aquells objectes que hom es nega rotundament i de manera activa a que formin part del seu petit univers semiòtic que és la casa. Estic totalment d’acord amb la Mary Douglas quan diu allò que el discurs sobre tot allò lleig i desagradable és molt més significatiu que el discurs sobre la bellesa estètica (1996: 65).

Els primers (aquells que resten desats) pertanyen al món del sentiments i de la història de vida de la persona: motius que explicarien el perquè de la seva invisibilitat. Els segons pertanyen al gust. Aquí m’he d’aturar si no vull caure en un parany que jo mateix m’hauria preparat. El gust mereix una dedicació apart i no pot ser la deriva d’un petit text que pretenia començar a preguntar-se sobre la classificació dels objectes a la casa.

Hi ha societat dins la casa? Es reivindica aquesta en els objectes i la relació de l’individu amb ells? Òbviament, el gust i l’estil de pensar tenen molt a dir-nos.  Sigue leyendo

Anuncios

Fer-se el llit

El nen es rebel·la contra la domesticitat. No faré ara la enèsima apologia de la infantesa i l’esperit contra-social inherent en els més joves. Sí, allò que ens ve a dir que moltes de les respostes que busquem les troba un nen fàcilment: pot sorprende com de pragmàtics són a vegades. El nen no se sent persona, el nen no es fa el llit.

M’he tornat maniàtic, ho reconec. Com deia fa poc, les petites coses em tranquilitzen. I eviten, potser, qui sap, una catàstrofe. Fer-me el llit no és una d’elles. Fer-me’l, no. Veure’l fet, sí. Diria que el Fengshui juga amb això: un bon dia, un maniàtic va posar fil a l’agulla tot escribint un llibre, unes pautes, un ordre. No, si ara, per espavilat, ho buscaré a la viquipèdia. Ah, sí, me n’oblidava: harmonia és la paraula.

el orden del día

Me imagino que en toda cotidianidad hay una guerra fría entre lo necesario y lo placentero -una guerra de categorías-. Y me imagino que en esta guerra fría los límites se difuminan y con ellos, la misma dicotomía acaba desmoronándose. Cualquier rutina, por minúscula -si no invisible- que se presente a ojos ajenos, puede acabar resultando,  para el actor que así la ha pensado y realiza, tan necesaria como el aire que respira.

En Pedigree de Georges Simenon (p.339, 1952):

Ha ordenado sus días de tal suerte que se han vuelto un encadenamiento armonioso de pequeñas alegrías y la más pequeña de esas alegrías que llega a faltar amenaza con derrumbar todo el edificio. Una taza de café y una rebanada de pan tostado con mantequilla, un plato de chícharos pálidos, la lectura del diario junto al fuego, una empleada doméstica que, sobre un taburete, limpia a fondo una vitrina, mil satisfacciones apacibles que lo esperan en cada recodo de la vida, que él ha previsto, y que lo hacen regocijarse por adelantado, le resultan tan necesarias como el aire que respira; gracias a esas alegrías está a salvo de un verdadero sufrimiento.

Kitchen Stories

Aquesta pel·li (Bent Hamer, 2003) retrata la quasi demencial tasca de l’observador positivista. El Home Research Institute encarrega a un equip de sociòlegs un estudi sobre les pràctiques i rutines dels homes solters a les cuines. Com es pot observar, la cuina és prou ample com per “viure-hi”. El problema radica en la no-relació que s’estableix -que s’intenta no establir, vaja- entre un i altre i com aquesta modifica indefectiblement els hàbits de l’inquilí. La relació afectiva, però, que acaba apareixent amb els dies promou l’activitat a la cuina. Activitat que, per altra banda, no serà ja la mateixa.

la butaca y el reloj

Llevo varios días sin fumar hachís y la realidad empieza a mostrar unos tonos muy raros. Los muebles de mi casa, que habitualmente carecen de relieve, han cobrado un grado de corporeidad algo inquietante. Quiero decir que me relaciono con ellos y con el resto del hogar como si fuera una persona ajena a estos espacios. Antes, para alcanzar esta extrañeza, necesitaba el hachís, pero desde que he prescindido de él algo ha ido modificándose gradualmente en mi interior. Contemplo el salón y sólo reconozco como míos dos objetos: la butaca y el reloj.

p.132 de La soledad era esto, de Juan José Millas

aquella casa, aquella saleta

És clar que al final tot això té matisos. Jo era un marrec, per exemple. I a ella la veia poc. Bé, només la veia allà. Ella era la meva tieta-àvia per part de pare. Vindria a ser la germana de la meva àvia però no n’estic segur. Tinc la sensació que el terme “tieta-àvia” s’usa en ocasions indiscriminadament. Era una dona gran de, posem-hi, 73 anys. Vivia sola al seu piset del carrer Badalona. De la seva llar només recordo la saleta d’estar que, com podeu imaginar, era també el menjador. El rebedor no el recordo. Era fosc, m’imagino. Tampoc recordo les escales i si remeno en el meu cap el portal passa a dibuixar-se a la manera prototípica d’un portal d’un edifici petit d’un petit carrer de Sants. Així, doncs, tenim a la tieta Nuri (així l’anomenaven tots) ben dreta a la saleta, observant-me amb gratitud i certa feblesa treballada. És clar que, per aquella època, jo encara no reparava en aquestes coses. Però sí que puc afirmar que la tieta Nuri era una dona afable, que t’obria la porta amb un somriure gens impostat.

Suposo que jo m’asseia al sofà, però també és molt probable que ho fes al terra. Les visites eren curtes, així les recordo. Crec que no arribàvem a encendre el televisor. De fet, és trist -o almenys m’ho sembla- però no recordo beure’m cap got de llet ni tan sols cap got d’aigua. De petit, quan tenia molta set, m’encantava beure aigua de l’aixeta del lavabo. No em pregunteu el perquè. Però ni tan sols, tot i esforçant-me, puc reconèixer una sola rajola del lavabo de la tieta Nuri. La saleta era allargada, rectangular, per un cantó s’entrava i al cantó oposat hi quedava la finestra o balconet. Davant del sofà, just davant d’on se suposa que m’asseia, a la paret del davant, hi trobàvem la porta de la cuina; suposo que tancada. Tot i que potser estava oberta. Si vius sol, no ha d’haver-hi motiu per tancar-la. O si? Potser és que la tancava només escoltar el timbre. La taula de la saleta era rodona, arraconada. Mai ens vam quedar a dinar o sopar. Com ja he dit, les visites les recordo curtes. La tieta Nuri era una dona que estava dreta tota l’estona. Des que obria la porta fins que la tancava després que marxéssim es mantenia dempeus a la saleta, parlant amb ma mare i dedicant-me de tant en tant alguna paraula tendre i algun somriure generós.

Això és bàsicament el que recordo de la tieta Nuri i d’aquella casa, que és el mateix que dir que és bàsicament el que recordo d’aquella casa, simplificant-ho. També és la única cosa que recordo de la tieta Nuri: aquella casa, aquella saleta. I la tieta Nuri habitava aquell espai en bipedestació. En el meu cap, la tieta Nuri es passava el sant dia dreta, tot esperant obrir la porta a una nova visita. Amb els anys m’he anat adonant -estic quasi convençut- que també gaudia de la butaca. Com a mínim del sofà. Diria que fins i tot encenia la tele. Què deuria veure?