El veí copsat: aproximació a una no-etnografia de les finestres

Aquest petit assaig va resultar ex-aequo en el “III Premi d’Assaig Temps, Espai i Forma de la UB”, el desembre del 2013: El veí copsat. En una entrada anterior feia cinc cèntims de les meves preocupacions etnogràfiques del moment.

En el títol parlo d’una “no-etnografia” i potser no queda massa clar. És ben simple: el text ens diu com els individus, en tant que observadors, fan d’etnògrafs del seu propi espai, i classifiquen a les persones que veuen, amb qui conviuen, sovint treient conclusions, ni que sigui de manera inconscient.

 

 

 

Anuncios

Què, Com, Quan

Ahir vaig estar al Dhub (Disseny Hub Barcelona). Encara no havia tingut motiu per trepitjar-lo. La cosa va ser que em van convidar a una xerrada i posterior projecció de curts. El tema girava entorn els objectes, concretament: Objectes animats i visions de futur. La frase del Thoreau presentava la sessió: “Som els instruments dels nostres instruments”.

La veritat és que em trobo molt lluny d’estar al dia pel que fa a disseny i tecnologia. Ja no parlo de la que tinc davant dels meus ulls, de la que puc tocar a dia d’avui; parlo de la que vindrà, dels prototips, dels objectes en fase de proves. És clar que no crec que em pertoqui a mi estar en el cas, tampoc.

Es bastant graciós això de la domòtica, de les cases intel·ligents i del -atenció- internet dels objectes: la torradora connectada en línia fa gràcia: viu connectada online amb altres torradores i va comentant el bon o mal ús que se’n fa d’ella. Així, doncs, d’aquesta manera l’electrodomèstic pot escollir queixar-se i, fins i tot, marxar de la casa on viu.

Cada cop estem més a prop de que els objectes se’ns avancin a les nostres necessitats, que escullin per nosaltres en funció del nostre estat d’ànim o físic, o segons l’hora del dia i les pràctiques que tenen lloc a casa nostra. Poso molt en dubte el seu pragmatisme, de debò. Sóc molt escèptic respecte a tot allò que, em sembla, resta imprevisibilitat i reflexió. És clar que potser és una sensació que altres persones ja han tingut abans, dècades o segles enrere, amb l’aparició i invenció d’altres objectes tecnològics.

Els objectes ens usen. Ens diuen com fer-los servir. Malgrat ha estat l’home qui els ha dissenyat en funció de les seves necessitats, la cosa s’inverteix i acaba sent l’objecte qui et diu com i quan usar-lo.

A Chairy Tale, Norman McClaren (1957).