L’etnòleg d’aquí

Aquesta entrada no té relació directa amb la casa o l’espai domèstic, però sí està estretament lligada amb l’entrada anterior. Està íntimament relacionada amb el tema de l’observació: activitat bàsica i plataforma essencial per a la reflexió de l’etnòleg. Parla de com no és necessari viatjar a societats “exòtiques” per estudiar l’home, cosa que avui en dia ja no ens hauria de sorprendre, per altra banda. En definitiva, diu un munt de coses que penso i que mai havia llegit de manera tan concisa i clara. Efectivament, hi haurà qui viatgi cada any a llocs remots i hi haurà qui, de tant en tant, s’acosti al sud d’Itàlia o, per què no, a pocs quilòmetres de casa seva i sàpiga trobar l’exotisme que allà mateix resideix.

 

El etnólogo, al final de su primer viaje, elabora un modelo de reflexión que le servirá para las siguientes experiencias (el terreno de la primera experiencia nunca se olvida) y que orientará sus futuros estudios, ya conciernan al primer terreno visitado o a otro completamente distinto. En cualquier caso, es una especie de viaje interno que continúa, aunque pase por una observación minuciosa de las diferencias y los aspectos en común similares, de los contrastes y las similitudes. Llegado a este punto, el etnólogo se convierte en antropólogo, ya que amplía su reflexión, pero siempre dentro de un recorrido. Esta situación, por tanto, está muy lejos del turista que se limita a ir sumando a su lista los viajes que ha realizado, como si no fueran más que una serie de trofeos de caza, y que, cada año, ve acercarse el período vacacional con el mismo entusiasmo que el año anterior. La reflexión antropológica, en cambio, es cada vez más profunda y puede llegar a satisfacerse realizando desplazamientos cortos (M. Augé: 2007 (66-67).

Anuncios

La finestra com a interstici

Estic escribint una coseta en una altra banda i m’he dit: Ep, atura’t, fes cinc cèntims de tot plegat, posa-hi ordre. I això intentaré.

Imagen

Night Windows (1928), E. Hopper 

No vull dir res nou, ens encanta tafanejar, ni que sigui una mica, al veí. Potser és morbo, simplement, o potser és que ens agrada conèixer qui tenim al costat o al davant. Hi haurà qui ho trobi de degenerat però jo crec que, en el fons, sempre hem observat a l’altre. El llibre-entrevista que en Truffaut li va fer a l’Alfred (Hitchcock, és clar) és una delícia, i quan parlen de (sí, ho heu endevinat) The Rear Window, el director britànic diu això: “Le apuesto a que nueve de cada diez personas si contemplan al otro lado del patio a una mujer que se desnuda antes de irse a acostar, o simplemente a un hombre que ordena las cosas en su habitación, no podrán evitar mirarlo. Podrían apartar la mirada diciendo: No me concierne, podrían echar las cortinas, pues bien, no lo harán, se entretendrán en mirar”. I això es pot fer extensible a altres escenaris. És a dir, podem contemplar al veí a l’escala, l’ascensor, al supermercat o a la cantonada, i cada petita observació convidarà a un petit anàlisi, viciat o no, ple de prejudicis o d’innocència, això ja mereix un comentari apart. L’important aquí és la construcció del veí que un fa. És una imatge, la del veí, que es dibuixa en dues direccions: l’observat que fa i desfà, que actua, que recrea certes pràctiques i costums; i l’observador que copsa, que percep i que, finalment, conclou.

Les finestres són, en aquest sentit, un plànol observacional molt particular. Elles ens ofereixen una vida certament intersticial: són espais privats no exempts de la cosa pública.

Haunted Houses (III)

Després està el tema de les habitacions que resten tancades. Habitacions que amaguen quelcom: un passat, una història sovint tèrbola on acostumen a faltar detalls o omplir-se els buits amb hipòtesis gens agradables. La porta separa els dos mons. Es veu que ja n’hi ha prou amb fer girar la clau. Us imagineu la història d’una família que es muda a una casa antiga i no obre mai la porta maleïda? Jo m’acabo de mudar, precisament. I tenim un “altell”. Em fa mandra pujar allà adalt. Està ben amunt el malparit. I, a més, tampoc m’han explicat res que em pertorbi les nits.

Haunted Houses (II)

En la mayoría de posesiones que nos son descritas se repiten unos patrones que conviene destacar. El fantasma ya está en la casa, por ejemplo. Y son los nuevos inquilinos los que se “topan” con él. Estos nuevos habitantes se encuentran con algún tipo de fuerza fantasmagórica que les imposibilita llevar una vida armoniosa, alejada de incomodidades. Es la lucha por un nuevo orden. Los recién llegados intentan hacerse suyo ese nuevo espacio y se encuentran con la oposición de un antiguo orden material el cual les genera trastornos, sean del tipo que sean. Quién no ha oído alguna vez que los muebles dejados por los antiguos inquilinos producen repelús.

El cine y la literatura se han recreado numerosas veces en relatos de casas encantadas. En este sentido, me gusta Beetlejuice especialmente por su osadía y su carácter explícito. Los protagonistas son los fantasmas y se manifiestan para preservar su casa y su orden. Pero también para hacer prevalecer un gusto y una estética, muy alejada del nuevo orden incipiente que se vislumbra.

Además, en Beetlejuice hay una intrahistoria muy maja. Y es que entre el nuevo matrimonio, habitantes físicos de la casa, también se masca la tensión. Y esta tensión es producida, en parte, por la disputa del nuevo espacio, el suyo y común. Recordemos cómo ella se muestra inflexible y participa de manera muy activa en la nueva decoración y distribución de los muebles y objetos. Él, en cambio, es un tipo resignado, que parece sentirse más cómodo con aquellos espacios ya encontrados, unos espacios que, austeros y convencionales al margen, le otorgan cierta calidez, cierto confort.

“Where we cannot possess we are in danger of becoming possessed”  (120:2001, D. Miller)

objectes classificats

Fer una classificació dels objectes i mobles que ocupen la casa i pretendre una total categorització dels mateixos em sembla d’entrada, com a mínim, imprudent. És veritat que algunes coses cauran pel seu propi pes: els objectes es classificaran tot sols en tant que el seu posseïdor sap millor que ningú -aquí està la gràcia- on van col·locats. Això sí, no es tracta de preguntar-li directament o d’ensenyar-li un suposat esborrany de classificació i que ens assenyali amb el dit on. La classificació ens pertoca a nosaltres fer-la i re-fer-la, i les preguntes han d’anar acompanyades de la observació i viceversa. Però no vull entrar en temes metodològics. Ja em diràs.

De tot això es deriva una pregunta, un dubte que m’amoïna força: què fem amb els objectes invisibles? És clar que primer ho he de situar. He d’esclarir la importància d’aquests objectes invisibles. Trobo que n’hi ha de dos tipus, va. Per una banda, aquells objectes que resten desats en alguna capsa dins d’un armari o calaix, per exemple. Per altra banda, aquells objectes que hom es nega rotundament i de manera activa a que formin part del seu petit univers semiòtic que és la casa. Estic totalment d’acord amb la Mary Douglas quan diu allò que el discurs sobre tot allò lleig i desagradable és molt més significatiu que el discurs sobre la bellesa estètica (1996: 65).

Els primers (aquells que resten desats) pertanyen al món del sentiments i de la història de vida de la persona: motius que explicarien el perquè de la seva invisibilitat. Els segons pertanyen al gust. Aquí m’he d’aturar si no vull caure en un parany que jo mateix m’hauria preparat. El gust mereix una dedicació apart i no pot ser la deriva d’un petit text que pretenia començar a preguntar-se sobre la classificació dels objectes a la casa.

Hi ha societat dins la casa? Es reivindica aquesta en els objectes i la relació de l’individu amb ells? Òbviament, el gust i l’estil de pensar tenen molt a dir-nos.  Sigue leyendo

Fer-se el llit

El nen es rebel·la contra la domesticitat. No faré ara la enèsima apologia de la infantesa i l’esperit contra-social inherent en els més joves. Sí, allò que ens ve a dir que moltes de les respostes que busquem les troba un nen fàcilment: pot sorprende com de pragmàtics són a vegades. El nen no se sent persona, el nen no es fa el llit.

M’he tornat maniàtic, ho reconec. Com deia fa poc, les petites coses em tranquilitzen. I eviten, potser, qui sap, una catàstrofe. Fer-me el llit no és una d’elles. Fer-me’l, no. Veure’l fet, sí. Diria que el Fengshui juga amb això: un bon dia, un maniàtic va posar fil a l’agulla tot escribint un llibre, unes pautes, un ordre. No, si ara, per espavilat, ho buscaré a la viquipèdia. Ah, sí, me n’oblidava: harmonia és la paraula.