Casa: fi o mitjà

Segons una classificació que tingués en compte la classe social, és a dir l’estatus econòmic, podem dir que existeixen dos tipus de casa.

 

La casa és un espai quasi necessari per a viure en societat. No tenir-la, d’entrada, t’exclou. I ja sabem de què parlem quan diem “societat”. El llenguatge i, sobretot, el vocabulari és el primer element excloent en tota societat o comunitat. La definició de les paraules per si mateixes ja estructuren uns estàndards, unes normes. Però deixem, al menys per ara, això de banda. Tornem-hi. La casa.

 

Hi ha de dos tipus. Per uns no és més que un estadi de la seva vida, un esglaó més en quelcom anomenat progrés social. La vida d’una persona o família com un trànsit constant en el que es van assolint objectius i es van cremant estadis. Després, si això és factible o no, si és probable la mudança a, per exemple, una casa més gran o no, a una de més ben situada o no, ja es veurà. Però es treballa amb aquesta premissa. La casa, aquí, és un referent de posició social per al grup; el mateix grup l’usa conscientment com a indicador d’aquest estatus.

L’altre tipus de casa correspon a la llar de la classe baixa. En aquest grup, la casa esdevé l’objectiu mateix dels seus esforços. La significació, en aquest sentit, que un grup i altre li atorguen a la casa és ben diferent. Per a uns, la casa suposa un mitjà, per als altres es troba més propera a una finalitat. És clar que, arribats a aquest punt, és fàcil pensar en el tema de les necessitats bàsiques, cobertes o no. Obvi. Però on vull anar a parar amb tot això (i aquest serà un tema que desenvoluparé properament) és en la casa com a bé de consum totalment necessari per a relacionar-se. Això és, la casa esdevé en allò que l’individu, en tant que persona adscrita a una societat, necessita per tal de comunicar-se amb els altres. La casa, en aquest sentit, esdevé la plataforma essencial de les nostres relacions, ja siguin quotidianes, burocràtiques o de qualsevol índole.  

 

Imagen

Days of Heaven (Terrence Malick, 1978)

Anuncios

Haunted Houses (II)

En la mayoría de posesiones que nos son descritas se repiten unos patrones que conviene destacar. El fantasma ya está en la casa, por ejemplo. Y son los nuevos inquilinos los que se “topan” con él. Estos nuevos habitantes se encuentran con algún tipo de fuerza fantasmagórica que les imposibilita llevar una vida armoniosa, alejada de incomodidades. Es la lucha por un nuevo orden. Los recién llegados intentan hacerse suyo ese nuevo espacio y se encuentran con la oposición de un antiguo orden material el cual les genera trastornos, sean del tipo que sean. Quién no ha oído alguna vez que los muebles dejados por los antiguos inquilinos producen repelús.

El cine y la literatura se han recreado numerosas veces en relatos de casas encantadas. En este sentido, me gusta Beetlejuice especialmente por su osadía y su carácter explícito. Los protagonistas son los fantasmas y se manifiestan para preservar su casa y su orden. Pero también para hacer prevalecer un gusto y una estética, muy alejada del nuevo orden incipiente que se vislumbra.

Además, en Beetlejuice hay una intrahistoria muy maja. Y es que entre el nuevo matrimonio, habitantes físicos de la casa, también se masca la tensión. Y esta tensión es producida, en parte, por la disputa del nuevo espacio, el suyo y común. Recordemos cómo ella se muestra inflexible y participa de manera muy activa en la nueva decoración y distribución de los muebles y objetos. Él, en cambio, es un tipo resignado, que parece sentirse más cómodo con aquellos espacios ya encontrados, unos espacios que, austeros y convencionales al margen, le otorgan cierta calidez, cierto confort.

“Where we cannot possess we are in danger of becoming possessed”  (120:2001, D. Miller)

Kitchen Stories

Aquesta pel·li (Bent Hamer, 2003) retrata la quasi demencial tasca de l’observador positivista. El Home Research Institute encarrega a un equip de sociòlegs un estudi sobre les pràctiques i rutines dels homes solters a les cuines. Com es pot observar, la cuina és prou ample com per “viure-hi”. El problema radica en la no-relació que s’estableix -que s’intenta no establir, vaja- entre un i altre i com aquesta modifica indefectiblement els hàbits de l’inquilí. La relació afectiva, però, que acaba apareixent amb els dies promou l’activitat a la cuina. Activitat que, per altra banda, no serà ja la mateixa.