Fabricando Historias

Estic posant ordre a casa. Ja sabeu, desfent i omplint caixes, per tornar-les a desfer i omplir.

A estones m’acompanya la capsa que és una història que són vàries, de Chris Ware. El (o la) monumental Fabricando Historias (2012). Casa i soledat.

També m’estic plantejant fer-me amb un exemplar de The Comfort of Things del Daniel Miller.

Imagen

Anuncios

La finestra com a interstici

Estic escribint una coseta en una altra banda i m’he dit: Ep, atura’t, fes cinc cèntims de tot plegat, posa-hi ordre. I això intentaré.

Imagen

Night Windows (1928), E. Hopper 

No vull dir res nou, ens encanta tafanejar, ni que sigui una mica, al veí. Potser és morbo, simplement, o potser és que ens agrada conèixer qui tenim al costat o al davant. Hi haurà qui ho trobi de degenerat però jo crec que, en el fons, sempre hem observat a l’altre. El llibre-entrevista que en Truffaut li va fer a l’Alfred (Hitchcock, és clar) és una delícia, i quan parlen de (sí, ho heu endevinat) The Rear Window, el director britànic diu això: “Le apuesto a que nueve de cada diez personas si contemplan al otro lado del patio a una mujer que se desnuda antes de irse a acostar, o simplemente a un hombre que ordena las cosas en su habitación, no podrán evitar mirarlo. Podrían apartar la mirada diciendo: No me concierne, podrían echar las cortinas, pues bien, no lo harán, se entretendrán en mirar”. I això es pot fer extensible a altres escenaris. És a dir, podem contemplar al veí a l’escala, l’ascensor, al supermercat o a la cantonada, i cada petita observació convidarà a un petit anàlisi, viciat o no, ple de prejudicis o d’innocència, això ja mereix un comentari apart. L’important aquí és la construcció del veí que un fa. És una imatge, la del veí, que es dibuixa en dues direccions: l’observat que fa i desfà, que actua, que recrea certes pràctiques i costums; i l’observador que copsa, que percep i que, finalment, conclou.

Les finestres són, en aquest sentit, un plànol observacional molt particular. Elles ens ofereixen una vida certament intersticial: són espais privats no exempts de la cosa pública.

Haunted Houses (III)

Després està el tema de les habitacions que resten tancades. Habitacions que amaguen quelcom: un passat, una història sovint tèrbola on acostumen a faltar detalls o omplir-se els buits amb hipòtesis gens agradables. La porta separa els dos mons. Es veu que ja n’hi ha prou amb fer girar la clau. Us imagineu la història d’una família que es muda a una casa antiga i no obre mai la porta maleïda? Jo m’acabo de mudar, precisament. I tenim un “altell”. Em fa mandra pujar allà adalt. Està ben amunt el malparit. I, a més, tampoc m’han explicat res que em pertorbi les nits.

Fer-se el llit

El nen es rebel·la contra la domesticitat. No faré ara la enèsima apologia de la infantesa i l’esperit contra-social inherent en els més joves. Sí, allò que ens ve a dir que moltes de les respostes que busquem les troba un nen fàcilment: pot sorprende com de pragmàtics són a vegades. El nen no se sent persona, el nen no es fa el llit.

M’he tornat maniàtic, ho reconec. Com deia fa poc, les petites coses em tranquilitzen. I eviten, potser, qui sap, una catàstrofe. Fer-me el llit no és una d’elles. Fer-me’l, no. Veure’l fet, sí. Diria que el Fengshui juga amb això: un bon dia, un maniàtic va posar fil a l’agulla tot escribint un llibre, unes pautes, un ordre. No, si ara, per espavilat, ho buscaré a la viquipèdia. Ah, sí, me n’oblidava: harmonia és la paraula.

Kitchen Stories

Aquesta pel·li (Bent Hamer, 2003) retrata la quasi demencial tasca de l’observador positivista. El Home Research Institute encarrega a un equip de sociòlegs un estudi sobre les pràctiques i rutines dels homes solters a les cuines. Com es pot observar, la cuina és prou ample com per “viure-hi”. El problema radica en la no-relació que s’estableix -que s’intenta no establir, vaja- entre un i altre i com aquesta modifica indefectiblement els hàbits de l’inquilí. La relació afectiva, però, que acaba apareixent amb els dies promou l’activitat a la cuina. Activitat que, per altra banda, no serà ja la mateixa.

aquella casa, aquella saleta

És clar que al final tot això té matisos. Jo era un marrec, per exemple. I a ella la veia poc. Bé, només la veia allà. Ella era la meva tieta-àvia per part de pare. Vindria a ser la germana de la meva àvia però no n’estic segur. Tinc la sensació que el terme “tieta-àvia” s’usa en ocasions indiscriminadament. Era una dona gran de, posem-hi, 73 anys. Vivia sola al seu piset del carrer Badalona. De la seva llar només recordo la saleta d’estar que, com podeu imaginar, era també el menjador. El rebedor no el recordo. Era fosc, m’imagino. Tampoc recordo les escales i si remeno en el meu cap el portal passa a dibuixar-se a la manera prototípica d’un portal d’un edifici petit d’un petit carrer de Sants. Així, doncs, tenim a la tieta Nuri (així l’anomenaven tots) ben dreta a la saleta, observant-me amb gratitud i certa feblesa treballada. És clar que, per aquella època, jo encara no reparava en aquestes coses. Però sí que puc afirmar que la tieta Nuri era una dona afable, que t’obria la porta amb un somriure gens impostat.

Suposo que jo m’asseia al sofà, però també és molt probable que ho fes al terra. Les visites eren curtes, així les recordo. Crec que no arribàvem a encendre el televisor. De fet, és trist -o almenys m’ho sembla- però no recordo beure’m cap got de llet ni tan sols cap got d’aigua. De petit, quan tenia molta set, m’encantava beure aigua de l’aixeta del lavabo. No em pregunteu el perquè. Però ni tan sols, tot i esforçant-me, puc reconèixer una sola rajola del lavabo de la tieta Nuri. La saleta era allargada, rectangular, per un cantó s’entrava i al cantó oposat hi quedava la finestra o balconet. Davant del sofà, just davant d’on se suposa que m’asseia, a la paret del davant, hi trobàvem la porta de la cuina; suposo que tancada. Tot i que potser estava oberta. Si vius sol, no ha d’haver-hi motiu per tancar-la. O si? Potser és que la tancava només escoltar el timbre. La taula de la saleta era rodona, arraconada. Mai ens vam quedar a dinar o sopar. Com ja he dit, les visites les recordo curtes. La tieta Nuri era una dona que estava dreta tota l’estona. Des que obria la porta fins que la tancava després que marxéssim es mantenia dempeus a la saleta, parlant amb ma mare i dedicant-me de tant en tant alguna paraula tendre i algun somriure generós.

Això és bàsicament el que recordo de la tieta Nuri i d’aquella casa, que és el mateix que dir que és bàsicament el que recordo d’aquella casa, simplificant-ho. També és la única cosa que recordo de la tieta Nuri: aquella casa, aquella saleta. I la tieta Nuri habitava aquell espai en bipedestació. En el meu cap, la tieta Nuri es passava el sant dia dreta, tot esperant obrir la porta a una nova visita. Amb els anys m’he anat adonant -estic quasi convençut- que també gaudia de la butaca. Com a mínim del sofà. Diria que fins i tot encenia la tele. Què deuria veure?