La casa en la sombra

Imagen

 

Mary Malden es ciega. No sobra decirlo.

 

On Dangerous Ground, Nicholas Ray (1951)

 

Imagen

Anuncios

Què, Com, Quan

Ahir vaig estar al Dhub (Disseny Hub Barcelona). Encara no havia tingut motiu per trepitjar-lo. La cosa va ser que em van convidar a una xerrada i posterior projecció de curts. El tema girava entorn els objectes, concretament: Objectes animats i visions de futur. La frase del Thoreau presentava la sessió: “Som els instruments dels nostres instruments”.

La veritat és que em trobo molt lluny d’estar al dia pel que fa a disseny i tecnologia. Ja no parlo de la que tinc davant dels meus ulls, de la que puc tocar a dia d’avui; parlo de la que vindrà, dels prototips, dels objectes en fase de proves. És clar que no crec que em pertoqui a mi estar en el cas, tampoc.

Es bastant graciós això de la domòtica, de les cases intel·ligents i del -atenció- internet dels objectes: la torradora connectada en línia fa gràcia: viu connectada online amb altres torradores i va comentant el bon o mal ús que se’n fa d’ella. Així, doncs, d’aquesta manera l’electrodomèstic pot escollir queixar-se i, fins i tot, marxar de la casa on viu.

Cada cop estem més a prop de que els objectes se’ns avancin a les nostres necessitats, que escullin per nosaltres en funció del nostre estat d’ànim o físic, o segons l’hora del dia i les pràctiques que tenen lloc a casa nostra. Poso molt en dubte el seu pragmatisme, de debò. Sóc molt escèptic respecte a tot allò que, em sembla, resta imprevisibilitat i reflexió. És clar que potser és una sensació que altres persones ja han tingut abans, dècades o segles enrere, amb l’aparició i invenció d’altres objectes tecnològics.

Els objectes ens usen. Ens diuen com fer-los servir. Malgrat ha estat l’home qui els ha dissenyat en funció de les seves necessitats, la cosa s’inverteix i acaba sent l’objecte qui et diu com i quan usar-lo.

A Chairy Tale, Norman McClaren (1957).

El azucarero

Ayer el viento soplaba fuerte, empujó más de lo previsto una ventana de la cocina que yo había abierto. Rompió la tapa de un azucarero de cerámica en el que se sostenía un pato. Era muy apreciado por L., que no tardó en apretar los labios y suspirar.

El azucarero es azucarero porqué dentro contiene azúcar. Por qué si no. La tapa del azucarero se rompió y se ha decidido que ya no sea eso, un azucarero. Que el azúcar tenga un recipiente propio dice cosas acerca de nuestros hábitos, claro. El caso es que, como tal, ya no sirve, le falta la tapa y el azúcar pide discreción. Así que, como la blanca cerámica reclama respeto, es momento de buscarle una nueva función. Podemos usarlo para las olivas, dijo Z.

2013-11-18 20.15.22

 

Había buscado su procedencia, la del azucarero. En su base pone Hoff Interioreur. Mierda. Es una empresa alemana al por mayor. Pedido mínimo 500€. Me comentan que lo venden en una pequeña tienda de Gracia. Claro. Qué tonto. Da igual, ahora va a ser el lugar donde vayan a parar las olivas. ¿Y el azucarero? Necesitamos uno. Urgentemente no. De la bolsa y con cuchara. Ya se ha hecho antes.

objectes classificats

Fer una classificació dels objectes i mobles que ocupen la casa i pretendre una total categorització dels mateixos em sembla d’entrada, com a mínim, imprudent. És veritat que algunes coses cauran pel seu propi pes: els objectes es classificaran tot sols en tant que el seu posseïdor sap millor que ningú -aquí està la gràcia- on van col·locats. Això sí, no es tracta de preguntar-li directament o d’ensenyar-li un suposat esborrany de classificació i que ens assenyali amb el dit on. La classificació ens pertoca a nosaltres fer-la i re-fer-la, i les preguntes han d’anar acompanyades de la observació i viceversa. Però no vull entrar en temes metodològics. Ja em diràs.

De tot això es deriva una pregunta, un dubte que m’amoïna força: què fem amb els objectes invisibles? És clar que primer ho he de situar. He d’esclarir la importància d’aquests objectes invisibles. Trobo que n’hi ha de dos tipus, va. Per una banda, aquells objectes que resten desats en alguna capsa dins d’un armari o calaix, per exemple. Per altra banda, aquells objectes que hom es nega rotundament i de manera activa a que formin part del seu petit univers semiòtic que és la casa. Estic totalment d’acord amb la Mary Douglas quan diu allò que el discurs sobre tot allò lleig i desagradable és molt més significatiu que el discurs sobre la bellesa estètica (1996: 65).

Els primers (aquells que resten desats) pertanyen al món del sentiments i de la història de vida de la persona: motius que explicarien el perquè de la seva invisibilitat. Els segons pertanyen al gust. Aquí m’he d’aturar si no vull caure en un parany que jo mateix m’hauria preparat. El gust mereix una dedicació apart i no pot ser la deriva d’un petit text que pretenia començar a preguntar-se sobre la classificació dels objectes a la casa.

Hi ha societat dins la casa? Es reivindica aquesta en els objectes i la relació de l’individu amb ells? Òbviament, el gust i l’estil de pensar tenen molt a dir-nos.  Sigue leyendo