El veí copsat: aproximació a una no-etnografia de les finestres

Aquest petit assaig va resultar ex-aequo en el “III Premi d’Assaig Temps, Espai i Forma de la UB”, el desembre del 2013: El veí copsat. En una entrada anterior feia cinc cèntims de les meves preocupacions etnogràfiques del moment.

En el títol parlo d’una “no-etnografia” i potser no queda massa clar. És ben simple: el text ens diu com els individus, en tant que observadors, fan d’etnògrafs del seu propi espai, i classifiquen a les persones que veuen, amb qui conviuen, sovint treient conclusions, ni que sigui de manera inconscient.

 

 

 

Anuncios

La finestra com a interstici

Estic escribint una coseta en una altra banda i m’he dit: Ep, atura’t, fes cinc cèntims de tot plegat, posa-hi ordre. I això intentaré.

Imagen

Night Windows (1928), E. Hopper 

No vull dir res nou, ens encanta tafanejar, ni que sigui una mica, al veí. Potser és morbo, simplement, o potser és que ens agrada conèixer qui tenim al costat o al davant. Hi haurà qui ho trobi de degenerat però jo crec que, en el fons, sempre hem observat a l’altre. El llibre-entrevista que en Truffaut li va fer a l’Alfred (Hitchcock, és clar) és una delícia, i quan parlen de (sí, ho heu endevinat) The Rear Window, el director britànic diu això: “Le apuesto a que nueve de cada diez personas si contemplan al otro lado del patio a una mujer que se desnuda antes de irse a acostar, o simplemente a un hombre que ordena las cosas en su habitación, no podrán evitar mirarlo. Podrían apartar la mirada diciendo: No me concierne, podrían echar las cortinas, pues bien, no lo harán, se entretendrán en mirar”. I això es pot fer extensible a altres escenaris. És a dir, podem contemplar al veí a l’escala, l’ascensor, al supermercat o a la cantonada, i cada petita observació convidarà a un petit anàlisi, viciat o no, ple de prejudicis o d’innocència, això ja mereix un comentari apart. L’important aquí és la construcció del veí que un fa. És una imatge, la del veí, que es dibuixa en dues direccions: l’observat que fa i desfà, que actua, que recrea certes pràctiques i costums; i l’observador que copsa, que percep i que, finalment, conclou.

Les finestres són, en aquest sentit, un plànol observacional molt particular. Elles ens ofereixen una vida certament intersticial: són espais privats no exempts de la cosa pública.