El veí copsat: aproximació a una no-etnografia de les finestres

Aquest petit assaig va resultar ex-aequo en el “III Premi d’Assaig Temps, Espai i Forma de la UB”, el desembre del 2013: El veí copsat. En una entrada anterior feia cinc cèntims de les meves preocupacions etnogràfiques del moment.

En el títol parlo d’una “no-etnografia” i potser no queda massa clar. És ben simple: el text ens diu com els individus, en tant que observadors, fan d’etnògrafs del seu propi espai, i classifiquen a les persones que veuen, amb qui conviuen, sovint treient conclusions, ni que sigui de manera inconscient.

 

 

 

Anuncios

Què, Com, Quan

Ahir vaig estar al Dhub (Disseny Hub Barcelona). Encara no havia tingut motiu per trepitjar-lo. La cosa va ser que em van convidar a una xerrada i posterior projecció de curts. El tema girava entorn els objectes, concretament: Objectes animats i visions de futur. La frase del Thoreau presentava la sessió: “Som els instruments dels nostres instruments”.

La veritat és que em trobo molt lluny d’estar al dia pel que fa a disseny i tecnologia. Ja no parlo de la que tinc davant dels meus ulls, de la que puc tocar a dia d’avui; parlo de la que vindrà, dels prototips, dels objectes en fase de proves. És clar que no crec que em pertoqui a mi estar en el cas, tampoc.

Es bastant graciós això de la domòtica, de les cases intel·ligents i del -atenció- internet dels objectes: la torradora connectada en línia fa gràcia: viu connectada online amb altres torradores i va comentant el bon o mal ús que se’n fa d’ella. Així, doncs, d’aquesta manera l’electrodomèstic pot escollir queixar-se i, fins i tot, marxar de la casa on viu.

Cada cop estem més a prop de que els objectes se’ns avancin a les nostres necessitats, que escullin per nosaltres en funció del nostre estat d’ànim o físic, o segons l’hora del dia i les pràctiques que tenen lloc a casa nostra. Poso molt en dubte el seu pragmatisme, de debò. Sóc molt escèptic respecte a tot allò que, em sembla, resta imprevisibilitat i reflexió. És clar que potser és una sensació que altres persones ja han tingut abans, dècades o segles enrere, amb l’aparició i invenció d’altres objectes tecnològics.

Els objectes ens usen. Ens diuen com fer-los servir. Malgrat ha estat l’home qui els ha dissenyat en funció de les seves necessitats, la cosa s’inverteix i acaba sent l’objecte qui et diu com i quan usar-lo.

A Chairy Tale, Norman McClaren (1957).

L’etnòleg d’aquí

Aquesta entrada no té relació directa amb la casa o l’espai domèstic, però sí està estretament lligada amb l’entrada anterior. Està íntimament relacionada amb el tema de l’observació: activitat bàsica i plataforma essencial per a la reflexió de l’etnòleg. Parla de com no és necessari viatjar a societats “exòtiques” per estudiar l’home, cosa que avui en dia ja no ens hauria de sorprendre, per altra banda. En definitiva, diu un munt de coses que penso i que mai havia llegit de manera tan concisa i clara. Efectivament, hi haurà qui viatgi cada any a llocs remots i hi haurà qui, de tant en tant, s’acosti al sud d’Itàlia o, per què no, a pocs quilòmetres de casa seva i sàpiga trobar l’exotisme que allà mateix resideix.

 

El etnólogo, al final de su primer viaje, elabora un modelo de reflexión que le servirá para las siguientes experiencias (el terreno de la primera experiencia nunca se olvida) y que orientará sus futuros estudios, ya conciernan al primer terreno visitado o a otro completamente distinto. En cualquier caso, es una especie de viaje interno que continúa, aunque pase por una observación minuciosa de las diferencias y los aspectos en común similares, de los contrastes y las similitudes. Llegado a este punto, el etnólogo se convierte en antropólogo, ya que amplía su reflexión, pero siempre dentro de un recorrido. Esta situación, por tanto, está muy lejos del turista que se limita a ir sumando a su lista los viajes que ha realizado, como si no fueran más que una serie de trofeos de caza, y que, cada año, ve acercarse el período vacacional con el mismo entusiasmo que el año anterior. La reflexión antropológica, en cambio, es cada vez más profunda y puede llegar a satisfacerse realizando desplazamientos cortos (M. Augé: 2007 (66-67).

La finestra com a interstici

Estic escribint una coseta en una altra banda i m’he dit: Ep, atura’t, fes cinc cèntims de tot plegat, posa-hi ordre. I això intentaré.

Imagen

Night Windows (1928), E. Hopper 

No vull dir res nou, ens encanta tafanejar, ni que sigui una mica, al veí. Potser és morbo, simplement, o potser és que ens agrada conèixer qui tenim al costat o al davant. Hi haurà qui ho trobi de degenerat però jo crec que, en el fons, sempre hem observat a l’altre. El llibre-entrevista que en Truffaut li va fer a l’Alfred (Hitchcock, és clar) és una delícia, i quan parlen de (sí, ho heu endevinat) The Rear Window, el director britànic diu això: “Le apuesto a que nueve de cada diez personas si contemplan al otro lado del patio a una mujer que se desnuda antes de irse a acostar, o simplemente a un hombre que ordena las cosas en su habitación, no podrán evitar mirarlo. Podrían apartar la mirada diciendo: No me concierne, podrían echar las cortinas, pues bien, no lo harán, se entretendrán en mirar”. I això es pot fer extensible a altres escenaris. És a dir, podem contemplar al veí a l’escala, l’ascensor, al supermercat o a la cantonada, i cada petita observació convidarà a un petit anàlisi, viciat o no, ple de prejudicis o d’innocència, això ja mereix un comentari apart. L’important aquí és la construcció del veí que un fa. És una imatge, la del veí, que es dibuixa en dues direccions: l’observat que fa i desfà, que actua, que recrea certes pràctiques i costums; i l’observador que copsa, que percep i que, finalment, conclou.

Les finestres són, en aquest sentit, un plànol observacional molt particular. Elles ens ofereixen una vida certament intersticial: són espais privats no exempts de la cosa pública.

Fer-se el llit

El nen es rebel·la contra la domesticitat. No faré ara la enèsima apologia de la infantesa i l’esperit contra-social inherent en els més joves. Sí, allò que ens ve a dir que moltes de les respostes que busquem les troba un nen fàcilment: pot sorprende com de pragmàtics són a vegades. El nen no se sent persona, el nen no es fa el llit.

M’he tornat maniàtic, ho reconec. Com deia fa poc, les petites coses em tranquilitzen. I eviten, potser, qui sap, una catàstrofe. Fer-me el llit no és una d’elles. Fer-me’l, no. Veure’l fet, sí. Diria que el Fengshui juga amb això: un bon dia, un maniàtic va posar fil a l’agulla tot escribint un llibre, unes pautes, un ordre. No, si ara, per espavilat, ho buscaré a la viquipèdia. Ah, sí, me n’oblidava: harmonia és la paraula.

el orden del día

Me imagino que en toda cotidianidad hay una guerra fría entre lo necesario y lo placentero -una guerra de categorías-. Y me imagino que en esta guerra fría los límites se difuminan y con ellos, la misma dicotomía acaba desmoronándose. Cualquier rutina, por minúscula -si no invisible- que se presente a ojos ajenos, puede acabar resultando,  para el actor que así la ha pensado y realiza, tan necesaria como el aire que respira.

En Pedigree de Georges Simenon (p.339, 1952):

Ha ordenado sus días de tal suerte que se han vuelto un encadenamiento armonioso de pequeñas alegrías y la más pequeña de esas alegrías que llega a faltar amenaza con derrumbar todo el edificio. Una taza de café y una rebanada de pan tostado con mantequilla, un plato de chícharos pálidos, la lectura del diario junto al fuego, una empleada doméstica que, sobre un taburete, limpia a fondo una vitrina, mil satisfacciones apacibles que lo esperan en cada recodo de la vida, que él ha previsto, y que lo hacen regocijarse por adelantado, le resultan tan necesarias como el aire que respira; gracias a esas alegrías está a salvo de un verdadero sufrimiento.