L’etnòleg d’aquí

Aquesta entrada no té relació directa amb la casa o l’espai domèstic, però sí està estretament lligada amb l’entrada anterior. Està íntimament relacionada amb el tema de l’observació: activitat bàsica i plataforma essencial per a la reflexió de l’etnòleg. Parla de com no és necessari viatjar a societats “exòtiques” per estudiar l’home, cosa que avui en dia ja no ens hauria de sorprendre, per altra banda. En definitiva, diu un munt de coses que penso i que mai havia llegit de manera tan concisa i clara. Efectivament, hi haurà qui viatgi cada any a llocs remots i hi haurà qui, de tant en tant, s’acosti al sud d’Itàlia o, per què no, a pocs quilòmetres de casa seva i sàpiga trobar l’exotisme que allà mateix resideix.

 

El etnólogo, al final de su primer viaje, elabora un modelo de reflexión que le servirá para las siguientes experiencias (el terreno de la primera experiencia nunca se olvida) y que orientará sus futuros estudios, ya conciernan al primer terreno visitado o a otro completamente distinto. En cualquier caso, es una especie de viaje interno que continúa, aunque pase por una observación minuciosa de las diferencias y los aspectos en común similares, de los contrastes y las similitudes. Llegado a este punto, el etnólogo se convierte en antropólogo, ya que amplía su reflexión, pero siempre dentro de un recorrido. Esta situación, por tanto, está muy lejos del turista que se limita a ir sumando a su lista los viajes que ha realizado, como si no fueran más que una serie de trofeos de caza, y que, cada año, ve acercarse el período vacacional con el mismo entusiasmo que el año anterior. La reflexión antropológica, en cambio, es cada vez más profunda y puede llegar a satisfacerse realizando desplazamientos cortos (M. Augé: 2007 (66-67).

Anuncios

La finestra com a interstici

Estic escribint una coseta en una altra banda i m’he dit: Ep, atura’t, fes cinc cèntims de tot plegat, posa-hi ordre. I això intentaré.

Imagen

Night Windows (1928), E. Hopper 

No vull dir res nou, ens encanta tafanejar, ni que sigui una mica, al veí. Potser és morbo, simplement, o potser és que ens agrada conèixer qui tenim al costat o al davant. Hi haurà qui ho trobi de degenerat però jo crec que, en el fons, sempre hem observat a l’altre. El llibre-entrevista que en Truffaut li va fer a l’Alfred (Hitchcock, és clar) és una delícia, i quan parlen de (sí, ho heu endevinat) The Rear Window, el director britànic diu això: “Le apuesto a que nueve de cada diez personas si contemplan al otro lado del patio a una mujer que se desnuda antes de irse a acostar, o simplemente a un hombre que ordena las cosas en su habitación, no podrán evitar mirarlo. Podrían apartar la mirada diciendo: No me concierne, podrían echar las cortinas, pues bien, no lo harán, se entretendrán en mirar”. I això es pot fer extensible a altres escenaris. És a dir, podem contemplar al veí a l’escala, l’ascensor, al supermercat o a la cantonada, i cada petita observació convidarà a un petit anàlisi, viciat o no, ple de prejudicis o d’innocència, això ja mereix un comentari apart. L’important aquí és la construcció del veí que un fa. És una imatge, la del veí, que es dibuixa en dues direccions: l’observat que fa i desfà, que actua, que recrea certes pràctiques i costums; i l’observador que copsa, que percep i que, finalment, conclou.

Les finestres són, en aquest sentit, un plànol observacional molt particular. Elles ens ofereixen una vida certament intersticial: són espais privats no exempts de la cosa pública.