Fer una classificació dels objectes i mobles que ocupen la casa i pretendre una total categorització dels mateixos em sembla d’entrada, com a mínim, imprudent. És veritat que algunes coses cauran pel seu propi pes: els objectes es classificaran tot sols en tant que el seu posseïdor sap millor que ningú -aquí està la gràcia- on van col·locats. Això sí, no es tracta de preguntar-li directament o d’ensenyar-li un suposat esborrany de classificació i que ens assenyali amb el dit on. La classificació ens pertoca a nosaltres fer-la i re-fer-la, i les preguntes han d’anar acompanyades de la observació i viceversa. Però no vull entrar en temes metodològics. Ja em diràs.
De tot això es deriva una pregunta, un dubte que m’amoïna força: què fem amb els objectes invisibles? És clar que primer ho he de situar. He d’esclarir la importància d’aquests objectes invisibles. Trobo que n’hi ha de dos tipus, va. Per una banda, aquells objectes que resten desats en alguna capsa dins d’un armari o calaix, per exemple. Per altra banda, aquells objectes que hom es nega rotundament i de manera activa a que formin part del seu petit univers semiòtic que és la casa. Estic totalment d’acord amb la Mary Douglas quan diu allò que el discurs sobre tot allò lleig i desagradable és molt més significatiu que el discurs sobre la bellesa estètica (1996: 65).
Els primers (aquells que resten desats) pertanyen al món del sentiments i de la història de vida de la persona: motius que explicarien el perquè de la seva invisibilitat. Els segons pertanyen al gust. Aquí m’he d’aturar si no vull caure en un parany que jo mateix m’hauria preparat. El gust mereix una dedicació apart i no pot ser la deriva d’un petit text que pretenia començar a preguntar-se sobre la classificació dels objectes a la casa.
Hi ha societat dins la casa? Es reivindica aquesta en els objectes i la relació de l’individu amb ells? Òbviament, el gust i l’estil de pensar tenen molt a dir-nos.
A House Is Not A Motel 
